Quan algú mor a mans de la democràcia em sol produir un mal estar pesant. Inclós quan és un bèstia com aquest. Espere que Iraq no signe també la seva pena de mort al penxar al seu antic opressor. Ja vorem si als nous els concideixen “l’honor” de ser afusellats.

Qui va vèncer?
Qui dels ferros forjats per les bombes
va fer un poble nou?
Qui va vèncer?
Qui damunt de tants cossos aixafats
va aixecar aquella casa per a tothom?
Qui va vèncer?
Qui del llit s’aixeca amb el dret d’anar
pel carrer sense sentir por?
Pots dir-m’ho tu?
Pots dir-m’ho tu?
Saps que ningú.
Tots hem perdut,
tots som vençuts

Per una llei de memòria històrica. El fet no és recordar: és no oblidar, no repetir, educar, fer justicia,… Denunciar la barbaritat, la faça qui la faça i rendir homenatge a aquells que SI lluitaren per a que nosaltres pogam malbaratar els drets, lapidar les llibertats i fotre’ns de tot… Tan sols coneguent els preus dels nostres drets podrem complir els deures i gaudir d’ells amb respecte.

Que oblidar i callar no ens valgui la pena mai més, fotre!

Ni la transició ni la democràcia (si és que existeixen realment) són fruits seus, ni ells són qui per donar-nos lliçons… Amb el cap alt: per dignitat!

Pd: més val una llei dolenta que un silenci aterrador.

Un altre que mor al llit, amb honors i glòria…

com tots sabem quin tipus d’alimanya era i que dels morts està lleig parlar sols dir una cosa: jo preferiria haver-lo vist arruinat i humiliat abans d’haver passat a millor vida. o fent paracaidisme al bell mig de l’oceà… Ley del Talión… mira tu, un que és primitiu…

Tanto el rico como el pobre, el bueno como el cabrón mueren… i a la Terra sols deixen el record de les seves accions. Espere que aquella gent que ha malgastat la seva vida a fer calers, fotre, despreciar, maltractar, destruir, etc… se’ls recorde com és mereixen, ni menys ni més. Allà on la Justicia ha mancat que siga la Història qui actue. Això si no roman corrupta també…

La senyora Anna Mari m’ha enviat una cosa divertida, almenys per a mi. De tan en tan les màquines són més inteligents que molts ciutadans.

Fe-ho, no té desperdici!

1- entra en l’adreça: www.google.es
2.- com argument de recerca posa “miserable”.
3.- En lloc de clicar en búsqueda, clica en “Voy a tener suerte”.
4.- No et rigues molt i fes-ho circular, abanss que Google solucione el “problema” 

Formes de dir el mateix…

No sé si en totes les llengües del món existeixen tantes maneres diferents per a dir vagina i penis. Però crec que en són infinites si sumem a la manera que se li diu en cada casa, cada persona i ho multipliquem per els estadis d’edat i vigorositat dels membres o aparells de plaer… dic de reproducció…

-Un per a mi, un per a mi… un per a ell, un per a mi i altre per a mi…

-I què fem dels que estan en blanc?

-un per a ell, un per a mi…un altre per a mi…un per a mi…

-Cavalliere!

-prego? Cosa dicci? els blancs… no sé, possa nom?

-mmm, crec que no…

-A vore? com què no! mira, si estan en blanc vol dir Berlusconi.

-Segur?

-clar home! qui és el lladre amb els guantets més blancs? qui menys s’embruta les manetes?

-Tinc una llista llarga, però…vosté podria ser perfectament…

-Veus bon home meu…un per a mi, altre per a mi i eixe d’alli també per a mi… i ni m’embrute de tinta, ho fa una màquina per mi… ale altre per a mi…

-vosté mana… a una mala sempre em pot ficar de director d’una TV…

-Bravo caro, sono fiero di te…

…

-Ingleses cabRRRones! no sé perquè invertigar a jo! La Mafia mata a fiscals i magistrats i ningú ho considera escandol polític! Mira que pensar que jo he matat a aquest espia! malos que són! Si total no ha tingut una mort violenta, a mi què em diuen!?… un poquet de radiació pa sopar… jo què sabia que era al·lèrgic! és que…

 …

Per concloure el post: Estimats representants de la carronya humana més inmunda, podrieu pendre una cullaradeta de tali o dos, no vullguera jo que patireu. I després si algun altre mal nascut s’anima per mi que no es talle, eh! faltaria!

És estrany com aquest bon costum que tenen els nostres emperadors no l’hem adoptat. Tal vegada perquè la vella Europa és una engreïda rancuniosa. Així que no pot acceptar les bondats que ens ofereix la més gran de les democràcies…

Done gràcies que avui encara em puc permetre sopar una taronja i qualsevol altra cosa que allargant la mà agafe del meu frigorífic. A mi el Titot de cartro mai m’ha sentat bé.

Hombre calvo, gordo y bajo busca mujer miope con gran apetito sexual

“Hombre tímido y feo, sumido en largos periodos de autocompasión, mediana edad, flatulento y con sobrepeso, busca lo imposible”

“Mujer asmática y con varices, 93 años, busca hombre menor de 30 con pulmones para empujarla hasta la oficina de correos en lo alto de la colina”

L’era de la comunicació?

Una merda! ok, tenim més i millors mitjans per poder comunicar-nos. Però no en sabem. Els emprem mal i amb una flagant manca de comunicació, sinceritat, claretat,… Si a la vida real som incoherents al utilitzar Xats, e-mails, sms, vídeo-trucades,… ho som més! pensem que la tecnologia ens protegeix i l’únic que fa és allunyar-nos. Sóc un pesimista i exagerat? si! però d’espotricar és gratis. I en el fons les meves paraules guarden un malestar amb la nostra societat-cultura-mode de ser-etc… més que no cap a la tecnologia.

Quan s’ aconsegueix una comunicació efectiva?

Quan ens apreta l’escalfor de les cuixes. Si, trist però cert. Sols som directes i ens comuniquem d’allò més factible quan el que volem és acabar al llit, al portal, darrere la mota o qualsevol lloc que la imaginatció o la necesitat ens puga proporcionar. El problema és que molts som tan negats que ni així som caàços de dir o fer els passos necessàris. Llàstima. (o front a altres pulsions molt bàsiques: teta, culo, pis, hambre, mio,…)

Com a paradigma de comunicació proposse els anuncis per paraules. Directes i si algú concorda amb el perfil i supera la barrera de les pors i els consells per ser persona moral i respectada doncs, apa! que responga i a gaudir d’un proces de comunicació fluid i gratificant. Això si, no espifiar-la a l’ultim moment amb falces aparences, moralitat, jo no sóc així però…, etc.

Com un xiquet menudet!

No puc deixar de pensar amb quina càmera de vídeo em compraré.

No sé fins a quin punt és un caprici, necessitat, síndrome de culo veo culo quiero,… o simplement seny: si faig gastar peles als pares (si! Niño mimao, què passa?) almenys que em puga servir quan més temps millor, no?

Ahí resideix el problema!! La faré servir? O serà un joguet del que em cansaré en breu?

Espere que no!

Però és que aquesta té 3 CCD!!! I què cony és un CCD*? I jo que sé però en té 3!! Jajaja

Qué malo es ser pobre y perro!

Això si, si em compre aquesta per dignitat responsabilitat em fique a currar.

* Ma o menos seria com tindre tres negatius en una càmera de cinema (creo)

Davidoscopi és un nou invent de blog. On deixant a banda les ratllades mentals dels últims temps vaig a parlar del que a mi em done la gana. Com em done la gana. Baix l’estil que done la gana. Ficció o realitat. Críptic o descriptiu, què més dona!No crec que aquest blog, com el seu predecessor, aspire mai a fer-se entendre. Tan sols a traure fora el que em ronde en escriptura automàtica en aquell moment.

Què no interessa a ningú? genial! això dirà molt a favor d’aquells que sols hagen dedicat una única ullada a aquest espai: estaran mentalment sans! us enveje.Encriptar no és per fer-se el interessant. Simplement que no cal contar res més sobre els fets per aquest mitjà. Amb una birra, cafè, te o H2O, entre les mans és molt millor.

No escrivia Gongora(que no me comparo, eh!) sobre l’amor sent un home de Déu? i se li dia exercicis d’estil… doncs igual però en cutre, sense talent ni aspiracions més enllà d’arribar a entendrem a mi mateix. I si a alguna persona les meves reflexions li poden fer riure o somriure, pensar, rebutjar-les, tenir afecte, llàstima o ràbia versos servidor: perfecte!, sensacions humanes. Ets viu. Segueix així.